dijous, 24 de juny del 2010

Superant els 5.000m

Realment, l'experiència de viure durant 4 dies a més de 4.000m d'altitud i pujar cims de més de 5.000 és molt sorprenent! Les sensacions del teu cos són molt diferents a les que ens té acostumats. No només en la respiració per la manca d'oxígen, sinó també al caminar, al dormir, al menjar... Recordo la primera nit, que a part de patir fred, vaig haver de fabricar-me un coixí per tenir el cap més elevat per facilitar la respiració. Tot i així, vaig acabar respirant per la boca. La segona nit ja vaig domir millor i la tercera com si res, respirant tranquil·lament pel nas. Alhora de menjar, igual! Les digestions són més lentes i pesades i has de tenir molta cura en què menges i la quantitat que ingerèixes. Tot això t'obliga, de forma inconscient a menjar més a poc a poc! El segon dia vaig tardar 40' en menjar un plat de sopa i uns macarrons! entre cullerada i cullerada necessitava reposar i entre plat i plat, vaig haver de fer una pausa... ufff, semblava que no s'acabés mai! realment el tema dels àpats em va sorpendre molt!
El mal d'altura el coneixem perquè l'hem estudiat, llegit o vist en algun documental, però una cosa és saber-ne la teoria i l'altra molt diferent, viure-ho per tu mateixa! Aleshores és quan t'adones de la importància de cuidar el teu propi cos i la intel·ligència del mateix, al veure com es va adptant a les diferents condicions externes.
En relació a la ruta, el primer dia fou d'adaptació. Vam sortir del poblet de Tuni (4.200m) direcció el llac Jurirqota (4.500m) caminant suaument entre 4.200m i 4.600m perquè el cos agafés ritme i s'adaptés a l'alçada. Després de 5 hores de caminar vam arribar al nostre primer campament base, on vam muntar les tendes, sopar i a dormir! A les 8h ja estàvem dins al sac intentant adaptar la respiració a la manca d'oxígen! Aquella primera nit se'm va fer mooooolt llarga!
El segon dia, amb el cos començant a acostumar-se a l'alçada, vam iniciar la caminata a les 8h del matí amb l'objectiu d'arribar als 5.000m. I com que realment els nostres cossos responien correctament, vam intentar el pico Austria, un petit cim del massís del Condoriri a 5.150m d'altitud. Aquest va ser el meu primer 5.000m... realment el moment fou màgic! I amb la satisfació d'haver assolit el primer 5.000, vam baixar cap al llac Chiarcota, a 4.500m, on vam instal·lar el nostre segon i definitu campament base. L'endemà, vam començar la marxa a les 4h del matí per pujar el Pequeño Alpamayo, un 5.500, però a mig camí vam haver de girar cua, ja que el meu frotal es va quedar sense bateria i caminar a negre nit sense llum era un xic perillós. Així que vam retornar al camp base, vam ficar-nos novament dins al sac i a descansar s'ha dit! Aquell tercer dia, amb intent fallit, el vam aprofitar per caminar per la zona, descansar, menjar peix fresc pescat al mateix llac per una família autòctona d'allí i continuar amb la climatització del nostre cos a l'alçada. Ens ho vam agafar com un entrenament! I després d'un dia de descans, arribava l'últim i definitiu intent. Aquí ja no teníem marge d'error, havíem de fer el cim sí o sí, si més no aquest era el meu objectiu! Vam començar a caminar a les 5h del matí, un xic més tard que el dia anterior perquè jo no tenia frontal i fins que no claregés m'orienteva per la llum del frontal del guia, que anava davant meu, i la de l'Alejandro, que el tenia al darrera. Al cap de dues hores de caminar arribàvem al peu del glaciar del pico Tarija, amb claror de dia. En aquell moment vam apagar els frontals, posar-nos els crampons i amb l'ajuda del piolet vam començar a pujar pel glaciar. La pendent era força considerable... la pujada fou lenta i els nostres pasos curts per no cansar-nos ràpidament i esgotar el poc oxígen que entrava dins del nostre cos. Tanmateix, mantinguerem un ritme constant. Durant les dues hores de cramponejar, recordo que al principi entretenia la ment només concentrant-me amb els meus moviments, però quan ja portàvem una hora més o menys, pel meu cap hi passava tothom... necessitava mantenir la ment ocupada amb el que fos ja que no es veia el final, i entretenint-la, el temps passava més ràpid i no se'm feia tan monòton el cramponejar. Tanmateix, al llarg de la recta final, allí només hi erem la muntanya i jo. En aquells últims metres, no mirava els meus peus, sinó el destí final, el cim, que volia que fos meu. I veure'l cada cop més aprop m'animava a seguir i m'omplia d'energia per continuar pujant fins que al final vaig tocar el cel!
El moment, com tot cim és màgic! És un moment únic i irrepetible que coneixem tots aquells que ens agrada superar els nostres reptes! I amb l'alegria dels 5.500m i sense notar el cansament, vam retornar al camp base, on vam desmuntar les tendes, menjar un xic i després d'un breu descans, vam començar novament a caminar cap a Tuni, on a les 5h de la tarda ens esperava un cotxe per portar-nos novament a la civilització, a La Paz! Aquella nit vaig sopar un got de llet ben calentó i després d'una dutxa amb aigua calenta i sabó me'n vaig anar directament al llit... i vaig dormir com un angelet!
...
Realmente la experiencia de vivir durante 4 días a más de 4.000m de altitud y subir cimas de más de 5.000 es muy sorprendente! Las sensaciones de tu cuerpo són muy distintas a las que nos tiene aconstumbrados. No sólamente en relación a la respiración por falta de oxígeno, sino también al andar, al dormir, al comer... Recuerdo la primera noche, que a parte de tener frío, tuve que fabricarme una almohada para tener la cabeza más elevada y así facilitar la respiración. Aún así, terminé respirando por la boca. La segunda noche ya dormí mejor y la tercera como si nada, respirando tranquilamente por la nariz. Con la comida, igual! Las digestiones son más lentas y pesadas y tienes que tener mucho cuidado con lo que comes y la cantidad que ingieres! Todo esto te obliga, de manera insconsciente a comer más despacio! La segunda cena necesité 40' para comer un plato de sopa y unos macarrones! entre cucharada y cucharada necesitava reposar y entre plato y plato, tuve que hacer una pausa... ufff, parecía que no se terminaba nunca! realmente el tema de las comidas me sorprendió mucho!
Todo lo relacionado con el mal de altura lo conocemos porqué lo hemos estudiado, leído o visto en algun documental, pero una cosa és conocer la teoría y la otra muy distinta vivirlo por uno mismo! Aquí es cuando te das cuenta de la importancia de cuidar tu propio cuerpo y de la inteligencia del mismo, viendo como se va adaptando a las diferentes condiciones externas.
En relación a la ruta, el primer día fué de adaptación. Salímos del pueblo de Tuni (4.200m) dirección al lago Jurirqota (4.500m) caminando suavemente entre 4.200 y 4.600m para que nuestro cuerpo agarrara ritmo y se adaptara a la altura.
Después de 5 horas de andar llegamos a nuestro primer campamento base, donde armamos las tiendas, cenamos y a dormir! A las 8h ya estábamos dentro del saco intentando adaptar la respiración a la falta de oxígeno! Aquella primera noche se me hizo muuuuuy larga! El segundo día, con el cuerpo adaptándose a la altura, empezamos a andar a las 8h de la mañana con el fin de llegar a los 5.000m! Y como realmente nuestros cuerpos respondían correctamente, intentamos el pico Austria, una pequeña cima del cerro Condoriri a 5.150m de altitud! Este fué mi primer 5.000m. Realmente el momento fue mágico! Y con la satisfacción de haber realizado el primer 5.000, bajamos hacia el lago Chiarcota, a 4.500m, donde instalamos nuestro segundo y definitivo campamento base. El día siguiente empezamos la marcha a las 4h de la mañana con el fin de subir al Pequeño Alpamayo, un 5.500, pero a mitad de camino tuvimos que regresar, ya que mi frontal se quedó sin batería y andar en plena noche sin luz era un poco peligroso. Así que regresamos al campo base, nos pusimos nuevamente dentro del saco y a descansar se ha dicho! Aquel tercer día, con intento frustrado, lo aprovechamos para andar por la zona, descansar, comer pescado fresco pescado al mismo lago por una familia autoctona de allí y continuar con la aclimatización de nuestro cuerpo a la altura. Nos lo tomamos como un entrenamiento! Y despues de un día de descanso, llegaba el último y definitivo intento. Aquí ya no teníamos margen de error, teníamos que hacer la cima sí o sí, si más no, este era mi objetivo! Empezamos a andar a las 5h de la mañana, un poco más tarde que el día anterior, ya que yo no tenía frontal y hasta que saliera el sol tenía que orientarme con la luz del frontal del guía, que iba delante mío y la de Alejandro, que estaba detrás de mi. Después de dos horas de andar llegábamos al pie del glaciar del pico Tarija ya con luz de día. En ese momento retiramos los frontales, nos pusimos los crampones y con la ayuda del piolet empezamos a subir el glaciar. La pendiente era bastante considerable... la subida fué lenta y nuestros pasos cortos para no cansarnos rápidamente y gastar el poco oxígeno que entraba en nuestro cuerpo. Aun así, mantuvimos un ritmo constante. Durante las dos horas de cramponear, recuerdo que al principio entretenía la mente sólamente concentrándome con mis propios movimientos, pero cuando llevábamos una hora, más o menos, por mi cabeza pasó todo el mundo.. necesitaba mantener la mente ocupada con lo que fuera ya que no veía el final y entreteniéndola, el tiempo pasaba más rápido y no se me hacía tan monótono cramponear.
Sinembargo, a lo largo de la recta final, allí sólamente estábamos la montaña y yo. En aquellos últimos metros, no miraba mis pies, sino el destino final, la cima, que quería que fuese mía. y verla cada vez más cerca me animaba a seguir y me llenaba de energía para seguir subiendo hasta tocar el cielo! El momento, como toda cima es mágico! Es un momento único e irrepetible que conocemos todos aquellos que nos gusta superar nuestros retos. Y con la alegría de los 5.500m y sin notar el cansancio, regresamos al campo base, donde desarmamos las tiendas, comimos un poco y después de un breve descanso, empezamos nuevamente a andar hacia Tuni, donde a las 5h de la tarde nos esperaba un coche para llevarnos nuevamente a la civilización, a La Paz! Esa noche cené un vaso de leche bien calentito y después de una ducha de agua caliente y jabón me fuí direcamente a la cama... y dormí como un bebé!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Em trec el barret Cris!. Ets uns superesportista viatgera!
Anna Ribas

Cristina Borràs ha dit...

Gràcies Anna!!! la fulla de Girona em va empènyer cap al cim... :o)