dimarts, 29 de juny del 2010

Creuant la frontera

Molt tranquil·la estava jo al bus direcció Puno, per creuar la frontera entre Bolívia i Perú, quan arribo a l'oficina d'immigració de Bolívia i em diuen que el meu visat era només per 30 dies i jo ja en portava 35... així que a pagar multa!!! Per sort portava diners en efectiu, no gaires, però encara em quedaven uns quants bolivians a la butxaca. En concret he hagut de pagar 100BS, 20 per cada dia extra. Sincerament, vaig perdre la noció del temps i en cap moment em vaig enrecordar del meu visat! I amb la multa pagada vaig ingressar al Perú, això sí, sense diners i amb la targeta de crèdit sense funcionar! Per sort la gent de Puno han estat molt amables amb mi i han confiat amb la meva paraula de que els hi pagaria l'allotjament, el transport... tan bon punt tingués el tema de la targeta solventat! A més de que una noia australiana, la Kate, em va donar 5soles perquè pogués sopar! En definitiva, que tot i que el món està capgirat, encara queda bona gent... i per sort, me n'he creuat pel camí!
...
Muy tranquila estaba yo al bus dirección a Puno, para cruzar la frontera entre Bolivia y Perú, cuando llegué a la oficina de inmigración de Bolivia y me dicen que mi visado era sólamente para 30 días y yo ya llevaba 35... así que a pagar multa!!! Por suerte llevaba dinero en efectivo, no mucho, pero todavía me quedaban unos quantos bolivianos en el bolsillo. Concretamente he tenido que pagar 100BS, 20 por cada día de más. Sinceramente, perdí la noción del tiempo y en ningún momento me acordé de mi visado! Y con la multa pagada pude ingresar al Perú, eso sí, sin dinero y con la targeta de crédito sin funcionar! Por suerte la gente de Puno ha sido muy amable conmigo y han confiado en mi palabra de que les pagaría el alojamiento, el transporte... en el momento que tuviera el tema targeta solucionado! Además tuve la suerte, que una chica austaliana, la Kate, me dió 5soles para poder cenar! En definitiva, que aunque el mundo esté al revés, todavía queda buena gente en él... y por suerte, han cruzado en mi camino!

Copacabana

Tot i que Copacabana és una ciutat molt turística per estar a la vora del llac Titicaca, també té els seus espais més aïllats i allunyats del turista. Realment, si obviem el carrer principal i la Isla del Sol y de la Luna, la resta és només gent d'aquí a més de 4 gats com jo...
M'he allotjat en un hostel, on estava sola... molts dels recorreguts que he fet, no m'he trobat a ningú, excepte gent de la terra i un atleta de Panamà que s'entrenava per córrer una cursa de muntanya dels EEUU. En aquest aspecte, he de dir que Copacabana per a mi, ha estat un lloc on m'he pogut relaxar i assaborir el contacte amb la terra i la gent del país.
I després de 4 dies de transició per Copacabana, recorrent tota la seva costa al voltant del llac Titikaka, visitant la Isla del Sol i païnt lo que ha estat per a mi Bolívia, deixo aquest país per creuar la frontera cap a Perú, un nou indret, una nova gent, una nova moneda... i nous reptes per assolir!
...
Aunque Copacabana es una ciudad muy turística por estar cerca del lago Titicaca, también tiene sus espacios más aislados y alejados del turista. Realmente, si obviamos la calle principal y la Isla del Sol y de la Luna, el resto es sólo gente de aquí además de 4 gatos como yo...
Me he alojado en un hostel, donde estaba sola... muchos de los recorridos que he hecho, no me he cruzado con nadie, exceptuando gente de la tierra y un atleta de Panamá que se entrenaba para correr una carrera de montaña de los EEUU.
En este aspecto, tengo que decir que Copacabana para mi, ha sido un lugar donde me he podido relajar y saborear el contacto con la tierra y la gente local.
Y después de 4 días de transición por Copacabana, recorriendo toda su costa alrededor del lago Titikaka, visitando la Isla del Sol y digeriendo lo que ha sido para mi Bolivia, dejo este país para cruzar la frontera hacia Perú, un nuevo lugar, una nueva gente, una nueva moneda... y nuevos retos para alcanzar!

dijous, 24 de juny del 2010

Superant els 5.000m

Realment, l'experiència de viure durant 4 dies a més de 4.000m d'altitud i pujar cims de més de 5.000 és molt sorprenent! Les sensacions del teu cos són molt diferents a les que ens té acostumats. No només en la respiració per la manca d'oxígen, sinó també al caminar, al dormir, al menjar... Recordo la primera nit, que a part de patir fred, vaig haver de fabricar-me un coixí per tenir el cap més elevat per facilitar la respiració. Tot i així, vaig acabar respirant per la boca. La segona nit ja vaig domir millor i la tercera com si res, respirant tranquil·lament pel nas. Alhora de menjar, igual! Les digestions són més lentes i pesades i has de tenir molta cura en què menges i la quantitat que ingerèixes. Tot això t'obliga, de forma inconscient a menjar més a poc a poc! El segon dia vaig tardar 40' en menjar un plat de sopa i uns macarrons! entre cullerada i cullerada necessitava reposar i entre plat i plat, vaig haver de fer una pausa... ufff, semblava que no s'acabés mai! realment el tema dels àpats em va sorpendre molt!
El mal d'altura el coneixem perquè l'hem estudiat, llegit o vist en algun documental, però una cosa és saber-ne la teoria i l'altra molt diferent, viure-ho per tu mateixa! Aleshores és quan t'adones de la importància de cuidar el teu propi cos i la intel·ligència del mateix, al veure com es va adptant a les diferents condicions externes.
En relació a la ruta, el primer dia fou d'adaptació. Vam sortir del poblet de Tuni (4.200m) direcció el llac Jurirqota (4.500m) caminant suaument entre 4.200m i 4.600m perquè el cos agafés ritme i s'adaptés a l'alçada. Després de 5 hores de caminar vam arribar al nostre primer campament base, on vam muntar les tendes, sopar i a dormir! A les 8h ja estàvem dins al sac intentant adaptar la respiració a la manca d'oxígen! Aquella primera nit se'm va fer mooooolt llarga!
El segon dia, amb el cos començant a acostumar-se a l'alçada, vam iniciar la caminata a les 8h del matí amb l'objectiu d'arribar als 5.000m. I com que realment els nostres cossos responien correctament, vam intentar el pico Austria, un petit cim del massís del Condoriri a 5.150m d'altitud. Aquest va ser el meu primer 5.000m... realment el moment fou màgic! I amb la satisfació d'haver assolit el primer 5.000, vam baixar cap al llac Chiarcota, a 4.500m, on vam instal·lar el nostre segon i definitu campament base. L'endemà, vam començar la marxa a les 4h del matí per pujar el Pequeño Alpamayo, un 5.500, però a mig camí vam haver de girar cua, ja que el meu frotal es va quedar sense bateria i caminar a negre nit sense llum era un xic perillós. Així que vam retornar al camp base, vam ficar-nos novament dins al sac i a descansar s'ha dit! Aquell tercer dia, amb intent fallit, el vam aprofitar per caminar per la zona, descansar, menjar peix fresc pescat al mateix llac per una família autòctona d'allí i continuar amb la climatització del nostre cos a l'alçada. Ens ho vam agafar com un entrenament! I després d'un dia de descans, arribava l'últim i definitiu intent. Aquí ja no teníem marge d'error, havíem de fer el cim sí o sí, si més no aquest era el meu objectiu! Vam començar a caminar a les 5h del matí, un xic més tard que el dia anterior perquè jo no tenia frontal i fins que no claregés m'orienteva per la llum del frontal del guia, que anava davant meu, i la de l'Alejandro, que el tenia al darrera. Al cap de dues hores de caminar arribàvem al peu del glaciar del pico Tarija, amb claror de dia. En aquell moment vam apagar els frontals, posar-nos els crampons i amb l'ajuda del piolet vam començar a pujar pel glaciar. La pendent era força considerable... la pujada fou lenta i els nostres pasos curts per no cansar-nos ràpidament i esgotar el poc oxígen que entrava dins del nostre cos. Tanmateix, mantinguerem un ritme constant. Durant les dues hores de cramponejar, recordo que al principi entretenia la ment només concentrant-me amb els meus moviments, però quan ja portàvem una hora més o menys, pel meu cap hi passava tothom... necessitava mantenir la ment ocupada amb el que fos ja que no es veia el final, i entretenint-la, el temps passava més ràpid i no se'm feia tan monòton el cramponejar. Tanmateix, al llarg de la recta final, allí només hi erem la muntanya i jo. En aquells últims metres, no mirava els meus peus, sinó el destí final, el cim, que volia que fos meu. I veure'l cada cop més aprop m'animava a seguir i m'omplia d'energia per continuar pujant fins que al final vaig tocar el cel!
El moment, com tot cim és màgic! És un moment únic i irrepetible que coneixem tots aquells que ens agrada superar els nostres reptes! I amb l'alegria dels 5.500m i sense notar el cansament, vam retornar al camp base, on vam desmuntar les tendes, menjar un xic i després d'un breu descans, vam començar novament a caminar cap a Tuni, on a les 5h de la tarda ens esperava un cotxe per portar-nos novament a la civilització, a La Paz! Aquella nit vaig sopar un got de llet ben calentó i després d'una dutxa amb aigua calenta i sabó me'n vaig anar directament al llit... i vaig dormir com un angelet!
...
Realmente la experiencia de vivir durante 4 días a más de 4.000m de altitud y subir cimas de más de 5.000 es muy sorprendente! Las sensaciones de tu cuerpo són muy distintas a las que nos tiene aconstumbrados. No sólamente en relación a la respiración por falta de oxígeno, sino también al andar, al dormir, al comer... Recuerdo la primera noche, que a parte de tener frío, tuve que fabricarme una almohada para tener la cabeza más elevada y así facilitar la respiración. Aún así, terminé respirando por la boca. La segunda noche ya dormí mejor y la tercera como si nada, respirando tranquilamente por la nariz. Con la comida, igual! Las digestiones son más lentas y pesadas y tienes que tener mucho cuidado con lo que comes y la cantidad que ingieres! Todo esto te obliga, de manera insconsciente a comer más despacio! La segunda cena necesité 40' para comer un plato de sopa y unos macarrones! entre cucharada y cucharada necesitava reposar y entre plato y plato, tuve que hacer una pausa... ufff, parecía que no se terminaba nunca! realmente el tema de las comidas me sorprendió mucho!
Todo lo relacionado con el mal de altura lo conocemos porqué lo hemos estudiado, leído o visto en algun documental, pero una cosa és conocer la teoría y la otra muy distinta vivirlo por uno mismo! Aquí es cuando te das cuenta de la importancia de cuidar tu propio cuerpo y de la inteligencia del mismo, viendo como se va adaptando a las diferentes condiciones externas.
En relación a la ruta, el primer día fué de adaptación. Salímos del pueblo de Tuni (4.200m) dirección al lago Jurirqota (4.500m) caminando suavemente entre 4.200 y 4.600m para que nuestro cuerpo agarrara ritmo y se adaptara a la altura.
Después de 5 horas de andar llegamos a nuestro primer campamento base, donde armamos las tiendas, cenamos y a dormir! A las 8h ya estábamos dentro del saco intentando adaptar la respiración a la falta de oxígeno! Aquella primera noche se me hizo muuuuuy larga! El segundo día, con el cuerpo adaptándose a la altura, empezamos a andar a las 8h de la mañana con el fin de llegar a los 5.000m! Y como realmente nuestros cuerpos respondían correctamente, intentamos el pico Austria, una pequeña cima del cerro Condoriri a 5.150m de altitud! Este fué mi primer 5.000m. Realmente el momento fue mágico! Y con la satisfacción de haber realizado el primer 5.000, bajamos hacia el lago Chiarcota, a 4.500m, donde instalamos nuestro segundo y definitivo campamento base. El día siguiente empezamos la marcha a las 4h de la mañana con el fin de subir al Pequeño Alpamayo, un 5.500, pero a mitad de camino tuvimos que regresar, ya que mi frontal se quedó sin batería y andar en plena noche sin luz era un poco peligroso. Así que regresamos al campo base, nos pusimos nuevamente dentro del saco y a descansar se ha dicho! Aquel tercer día, con intento frustrado, lo aprovechamos para andar por la zona, descansar, comer pescado fresco pescado al mismo lago por una familia autoctona de allí y continuar con la aclimatización de nuestro cuerpo a la altura. Nos lo tomamos como un entrenamiento! Y despues de un día de descanso, llegaba el último y definitivo intento. Aquí ya no teníamos margen de error, teníamos que hacer la cima sí o sí, si más no, este era mi objetivo! Empezamos a andar a las 5h de la mañana, un poco más tarde que el día anterior, ya que yo no tenía frontal y hasta que saliera el sol tenía que orientarme con la luz del frontal del guía, que iba delante mío y la de Alejandro, que estaba detrás de mi. Después de dos horas de andar llegábamos al pie del glaciar del pico Tarija ya con luz de día. En ese momento retiramos los frontales, nos pusimos los crampones y con la ayuda del piolet empezamos a subir el glaciar. La pendiente era bastante considerable... la subida fué lenta y nuestros pasos cortos para no cansarnos rápidamente y gastar el poco oxígeno que entraba en nuestro cuerpo. Aun así, mantuvimos un ritmo constante. Durante las dos horas de cramponear, recuerdo que al principio entretenía la mente sólamente concentrándome con mis propios movimientos, pero cuando llevábamos una hora, más o menos, por mi cabeza pasó todo el mundo.. necesitaba mantener la mente ocupada con lo que fuera ya que no veía el final y entreteniéndola, el tiempo pasaba más rápido y no se me hacía tan monótono cramponear.
Sinembargo, a lo largo de la recta final, allí sólamente estábamos la montaña y yo. En aquellos últimos metros, no miraba mis pies, sino el destino final, la cima, que quería que fuese mía. y verla cada vez más cerca me animaba a seguir y me llenaba de energía para seguir subiendo hasta tocar el cielo! El momento, como toda cima es mágico! Es un momento único e irrepetible que conocemos todos aquellos que nos gusta superar nuestros retos. Y con la alegría de los 5.500m y sin notar el cansancio, regresamos al campo base, donde desarmamos las tiendas, comimos un poco y después de un breve descanso, empezamos nuevamente a andar hacia Tuni, donde a las 5h de la tarde nos esperaba un coche para llevarnos nuevamente a la civilización, a La Paz! Esa noche cené un vaso de leche bien calentito y después de una ducha de agua caliente y jabón me fuí direcamente a la cama... y dormí como un bebé!

dimecres, 23 de juny del 2010

Coroico

Coroico és un poblet turístic molt pintoresc amb cases de colors i gent molt amable! Realment el lloc em va encantar i em va recordar el poble de Miramar (prop de Valls). Les cases estan arran del precipici de la muntanya, amb valls i rius que les voregen.
Els 3 dies que vaig estar per Coroico vaig aprofitar no només per recuperar-me de les picades de mosquits, sinó també per recórrer els seus afores, caminant entre mig de plantacions de coca, arbres fruiters, especialment mandariners... i seguir el curs dels seus rius fins a Santa Bàrbara i Tocaña. Aquest últim és un poblet afroamericà molt curiós, on em va sobtar veure gent de raça africana vestida amb roba boliviana.
...
Corioco es un pueblo turístico muy peculiar con casas de colores y gente muy amable! Realmente el lugar me encantó y me recordó el pueblo de Mirarar (cerca de Valls). Las casas están a tocar del precipio de la montaña, con valles y ríos que las rodean.
Los 3 días que estuve por Coroico aproveché no solamente para recuperarme de las picaduras de mosquitos, sino también para recorrer sus alrededores, andando entre plantaciones de coca, arboles frutales, especialmente mandarinos... y seguir el curso de sus ríos hasta Santa Bárbara y Tocaña. Este último es un pueblo afroamericano muy curioso, donde me sorprendio ver personas de raza africana vestida con ropa boliviana.

dimecres, 16 de juny del 2010

Camino de la muerte

El camino de la muerte és un trajecte de 66km que uneix La Paz amb Coroico, passant de 3.600m d'altitud a 1.700m. Realment fer aquesta ruta amb bici va ser tota una experiència amb l'adrenalina a mil agafant grans velocitats, ja que tot el camí era baixada i més baixada i l'únic tram que hi havia un xic de pujada ens vans carregar les bicicletes a una furgo perquè no haguéssim de padalar! Ho vaig trobar una mica exagerat però no vaig dir pas que no quan em van agafar la bici i em van oferir un bus per estalviar-me la pujadeta! I després, a seguir baixant... primer per carretera, després per camins, passant per sota petites cascadetes i creuant un riu... vaig acabar plena de pols i fang, però la recompensa fou un hostal amb dutxa calenta, piscineta i buffet lliure... quin gust!!! tot i que al final, vaig acabar amb 96 picades de mosquits de la gespa de la piscineta.... diuen que sarna con gusto no pica... així que tot i les picades, he de dir que la jornada amb la bici va ser espectacular!!!
...
El camino de la muerte es un trayecto de 66km que une La Paz con Coroico, pasando de 3.600m de altitud a 1.700m. Realmente hacer esta ruta con bicicleta fue toda una experiencia con la adrenalia a mil agarrando grandes velocidades, ya que todo el camino era bajada y más bajada y el único tramo donde había un poco de subida nos cargaron las bicis en una furgoneta para ahorrarnos la subidita! Y luego, a seguir bajando... primero por carretera, luego por caminos, pasando por debajo de pequeñas cascadas y cruzando un río... terminé llena de polvo y barro, pero la recompensa fué un hostal con ducha caliente, piscina y buffet libre... que gusto!!! aunque al final, terminé con 96 picaduras de mosquitos de la hierba de la piscina... dicen que sarna con gusto no pica... así que con picaduras incluídas, tengo que decir que la jornada con la bici fue espectacular!!!

La Paz

Després d'uns dies per l'amazònia pescant i descobrint els encants del riu Mamoré i la selva boliviana vaig retornar a la civilització! Un dia per Cochabamba i després cap a La Paz, la capital de Bolívia i la més alta del món, a 3.600m sobre el nivell del mar.
Sincerament, no tenia ganes de ciutat, així que vaig aprofitar la meva estada per recórrer els afores de La Paz, el Valle de La Luna, el Valle del Sol, un parc natural amb zoològic inclòs, caminar pels mercats i carrerons colindans al hostel on m'allotjava i organitzar les properes aventures: el camino de la muerte (una ruta de 66km amb BTT), uns dies de treking i escalada pels andes bolivians, i entre mig, uns dies de descans i passejadetes per Coroico, un poblet amb molt d'encant!
...
Después de unos días por la amazonia pescando y descubriendo los encantos del río Mamoré y la selva boliviana volví a la civilización! Un día po Cochabamba y luego hacia La Paz, la capital de Bolívia y la más alta del mundo a 3.600 m sobre el nivel del mar.
Sinceramente, no me apetecía hacer turismo de ciudad, así que aproveché mi estada para recorrer las afueras de La Paz, el Valle de La Luna, el Valle del Sol, un parque natural con zoológico incluído, pasear por los mercados y callejuelas colindantes al hostel donde me alojaba y organizar las siguientes aventuras: el camino de la muerte (una ruta de 66km con BTT), unos días de treking y escalada por los andes bolivianos, y entre medias, unos días de descanso y paseos por Coroico, un pueblo con mucho encanto!

dissabte, 12 de juny del 2010

Crist de la Concòrdia

El Crist de la Concòrdia és la imatge més gran del món de Jesucrist, ubicada a la ciutat de Cochabamba, Bolívia. L'estàtua va ser realitzada pels escultors i arquitectes cochabambins, els germans César i Walter Terrazas Pardo, en record a la visita del Papa Joan Pau II a la ciutat de Cochabamba al 1988.
Aquesta gegantina imatge amb els braços oberts, representa la protecció del Crist de la Concòrdia sobre la ciutat de Cochabamba i l'hospitalitat dels habitants d'aquesta ciutat.Té una alçada de 34,20m i si li sumem la dimensió del pedestal fa un total de 40,44m amb un pes de 2.200 tones. Realment la seva visió és impactant! Cal dir que val la pena pujar els 1.399 esglaons, tot i que et recomanen que utilitzis el telefèric per evitar possibles robatoris! Realitat o màrqueting?!?
......
El Cristo de la Concordia es la imagen más grande del mundo de Jesucristo, situada en la ciudad de Cochabamba, Bolivia. La estatua fue realizada por los escultores y arquitectos cochabambinos, los hermanos César y Walter Terrazas Pardo, en recuerdo a la visita del Papa Juan Pablo II a la ciudad de Cochabamba en 1988.
Esta gigantesca imagen con los brazos extendidos, representa la protección del Cristo de la Concordia sobre la ciudad de Cochabamba, y la hospitalidad de los habitantes de esta ciudad. Tiene una altura de 34,20m y si se suma la dimensión del pedestal alcanza los 40,44m con un peso de 2.200 toneladas. Realmente su visión es impactante! Hay que decir que vale mucho la pena subir los 1.399 peldaños, aunque te recomiendan que subas por el teleférico para evitar posibles robos! Realidad o márqueting?!?

4 dies per l'amazònia boliviana

Estem acostumats a moure'ns per les ciutats, els pobles, el mar, la muntanya... però quan ens treuen del nostre entorn ens tornem vulnerables o si més no, així em vaig sentir jo quan vaig trepitjar per primera vegada l'amazònia boliviana. Em vaig sentir com un peix fora de l'aigua. Tot lo que veia m'encantava i m'encisava... però em sentia extranya en un lloc totalment nou per a mi. Els paisatges, la vegetació, la flora, la fauna... inclús els sons dels animals... tot era nou! recordo la primera nit, estirada dins el meu sac de dormir, vaig sentir un soroll com si algu s'estigués banyant al riu... era un dofí d'aigua dolça i no una persona com jo creia!
El primer dia em faltaven ulls per poder absorvir i contemplar tot lo que veia mentre navegàvem pel riu Mamoré a bord d'una petita llanxa de fusta de no més de 4m de llarg x 1 d'ample.
Aquesta llanxa fou casa meva durant 4 dies, a més dels illots que trobàvem enmig del riu i que aprofitàvem per acampar i passar-hi la nit. Això sí, abans estudiàvem el terreny, que no fos massa tou i estigués lluny de la vegetació, ja que això vol dir lluny dels animals.
Durant aquests dies hem viscut amb lo que la natura ens oferia, tant a l'hora de construir-nos el toldo de la barca, com per alimentar-nos i hidratar-nos, ja que se'ns va acabar l'aigua potable que portàvem i els dos últims dies vam haver de filtrar aigua del riu per beure i cuinar.
Realment aquests dies he après molt de la gent autòctona, veient com es desenvolupen en un medi totalment inhòspit per mi i m'he adonat que realment em queda molt per aprendre.
...
Estamos acostumbrados a movernos por las ciudades, los pueblos, el mar, la montaña... pero cuando nos sacan de nuestro entorno nos volvemos vulnerables, si más no, así me sentí yo cuando pisé por primera vez la amazonia boliviana. Me sentí como un pez fuera del agua. Todo lo que veía me encantaba y me cautivaba... pero me sentía extraña en un lugar totalmente nuevo para mi. Los paisages, la vegetación, la flora, la fauna... incluso los sonidos de los animales... todo era nuevo! recuerdo la primera noche, tumbada dentro de mi saco de dormir oí un ruido como si alguien se estubiera bañando en el rio... era un delfín de agua dulce y no una persona como yo creía!
El primer día me faltaban ojos para poder absorver y contemplar todo lo que veía mientras navegábamos por el río Mamoré a borde de un pequeño bote de madera de no más de 4m de largo x 1 de ancho.
Este bote fué mi casa durante 4 días, a más de los islotes que encontrábamos en medio del río y que aprovechábamos para acampar y pasar la noche. Eso sí, antes estudiábamos el terreno, que no fuese demasiado blando y estuviera lejos de la vegetación, ya que eso significa lejos de los animales.
Durante estos días hemos vivido con lo que la naturaleza nos ofrecía, tanto a la hora de construir la cubierta de nuestro bote, como para alimentarnos e hidratarnos, ya que se nos terminó el agua potable que llevábamos y durante los dos últimos días tuvimos que filtrar agua del río para beber y cocinar.
Realmente estos días he aprendido mucho de la gente autóctona, viendo como se desenvuelven en un medio totalmente inhóspito para mi y me he dado cuenta que realmete me queda mucho por aprender.

divendres, 11 de juny del 2010

Parc Nacional Amboro

Samaipata està envoltada pel Parc Nacional Amboro, una zona protegida i declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Durant la meva estada a Samaipata vaig aprofitar per fer dues rutes pel parc, una descobrint la zona de los Helechos Grandes, un bosc de vegetació subtropical impresionant amb centenars d'espècies animals i vegetals que no em van deixar indiferent. Veure orquídies en el seu estat salvatge, va ser com posar la cirereta a la ruta.
I l'endemà, vam fer la ruta dels volcans. Un paisatge molt diferent al del dia anteior però també molt esplèndid. I per rematar-ho, pel nostre compte vam fer la ruta de les coves, passant per una petita zona de cascades. Van ser tres dies envoltada de natura en el seu estat més pur.
...
Samaipata está rodeada por el Parque Nacional Amboro, una zona protegida y declarada Patrimonio de la Humanidad por la UNESCO. Durante mi estancia en Samaipata aproveché para hacer dos rutas por el parque, una descubriendo la zona de los Helechos Grandes, un bosque de vegetación subtropical impresionante con centenares de especies animales y vegetales que no me dejaron indiferente. Ver orquídeas en su estado salvaje, fue como poner la guinda a la ruta.
Y el día siguiente, hicimos la ruta de los volcalnes. Un paisaje muy diferente al del día anterior pero también muy espléndido. Y para rematarlo, por nuestra cuenta hicimos la ruta de las cuevas, pasando por una pequeña zona de cascadas. Fueron tres días rodeada de naturaleza en su estado más puro.

Apartant-me del turisme

A Sucre vaig conèixer la Silke, una noia alemana que em va explicar el seu viatge per Bolívia realitzant rutes alternatives al turisme convencional. La seva història em va encisar i vaig pensar... per què no! Així que després de visitar el mercat de Tarabuco, vaig carregar-me la motxilla a l'esquena i juntament amb un altre aventurer, l'Alejandro, vam decidir recórrer els més de 300 km que separen Tarabuco de Samaipata amb una sola condició, prohibit utilitzar el transport públic. Així que cada matí ens llevàvem d'hora i començàvem a caminar fins que passava algun cotxe o camioneta local que ens carregava i ens portava fins algun poblet on ens allotjàvem, passàvem la resta del dia i l'endemà a seguir la ruta un trosset més.
El trajecte ha estat dur ja que hem caminat moltes hores amb la motxilla a sobre a més de 3.000m d'altitud ja que de cotxes i camionetes poques en passaven i quasi tot el trajecte l'hem hagut de fer a peu!
Als poblets hem trobat de tot, alguns han estat més hospitalaris que altres, però el més sorprenent era la mirada encuriosida de la gent, que ens mirava de reüll esperant el nostre bon dia per retornar-nos la salutació en senyal d'aprovació. La canalla es movia al nostre voltant, corrent en cercle a una distància prudencial, estudiant-nos i xiuxiueixant a la nostra esquena tot observant els nostres moviments.
Jo sentia curiositat per ells i ells per naltros... la situació era molt còmica i agradable alhora! Recordo un trajecte en una camioneta on hi havia 4 jovenetes i una d'elles, de tan en tan em mirava... quan ho feia jo li somreia i aleshores ella em tornava el somriure. Al principi era un somriure avergonyit i després ja era ella la que iniciava el joc. Tanmateix, no em va dir res en tot el viatge... només em mirava i em somreia...
També recordo un altre moment en una altra camioneta... vam parar per recollir un home gran, que va pujar marejat i exhaust de caminar... el vam ajudar a sentar-se sobre un pneumàtic que hi havia allí perquè estigués més còmode... jo no podia apartar la meva mirada del seu rostre esgotat mentre observava com li brollaven les llàgrimes de dolor... a l'instant li vaig oferir aigua i conmogut me la va acceptar, aixecant les seves mans dèbils en senyal d'agraiment i veneració. En aquell moment vaig sentir una gran sensació de gratitud veient com un gest tan petit pot omplir de joia una ànima.
...
En Sucre conocí Silke, una chica alemana que me contó su viaje por Bolivia relizando rutas alternativas al turismo convencional. Su historia me cautivó y pensé... porqué no! Así que después de visitar el mercado de Tarabuco, cargué con mi mochila y junto con otro aventurero, Alejandro, decidimos recorrer los más de 300km que separan Tarabuco de Samaipata con una sola condición, prohibido utilizar el transporte público. Así que cada mañana nos levantábamos temprano y empezábamos a andar hasta que pasava algún auto local y nos llevaba hasta algún pueblecito donde nos alojábamos, pasábamos el resto del día y el día siguiente a seguir con nuestra ruta.
El trayecto ha sido duro ya que hemos andando muchas horas con la mochila a cuestas a más de 3.000 m de altitud ya que de coches y camionetas pocas pasaban y casi todo el trayecto lo hemos tenido que hacer a pie!
En los pueblos nos hemos encontrado de todo, algunos han sido más hospitalarios que otros, pero lo más sorprendente era la mirada de curiosidad de la gente, que nos mirava de reojo esperando nuestro buen día para devolvernos el saludo en señal de aprovación. Los niños se movían a nuestro alrededor, corriendo en círculo a una distancia prudencial, estudiándonos y cuchicheando a nuestra espalda observando nuestros movimientos.
Yo sentía curiosidad por ellos y ellos por nosotros... la situación era muy cómica y agradable a la vez! Recuerdo un trayecto en una camioneta donde había 4 jovencitas y una de ellas, de vez en cuando me mirava... cuando lo hacía yo le sonreía y entonces ella me devolvía la sonrisa. Al principio era una sonrisa tímida y avergonzada pero luego se convirtió en un juego donde no nos decíamos nada... simplemente me mirava y me sonreía...
También recuerdo otro momento en una camioneta... paramos para recoger un anciano, subió mareado y exhausto de tanto andar... le ayudamos a sentar-se sobre una rueda que había allí para que estubiera más cómodo... yo no podía apartar mi mirada de su rostro agotado mientras observaba como le caían las lágrimas de dolor... al instante le ofrecí agua y conmovido me la aceptó, levantando sus manos débiles en señal de gratitud y veneración. En ese momento sentí una gran plenitud observando como con un gesto tan pequeño puede llenar de gozo un alma.