Indignació... resignació... conformitat... o no?

Diumenge a les 8h del matí embarcava a bord de l'Eduardo VIII, un vaixell que m'havia de portar a Iquitos en 3 dies i dues nits. A priori tot semblava correcte, tanmateix jo m'ho mirava una mica perplexa pel poc control que veia, tot pensant, en fi... això és el Perú! Així que sense donar més importància a la situació, vaig buscar un lloc on poder penjar la meva hamaca, pagar el meu passatge i començar a conversar amb els qui durant 3 dies serien els meus companys d'aventura! Al cap d'una hora d'espera els motors van entrar en funcionament per iniciar el nostre creuer cap a Iquitos... 15 minuts va durar l'aventura... el riu en aquesta època de l'any té poc caudal i el vaixell, per avarícia del propietari portava més càrrega de la permesa, tocant el fons del riu, així que ens vam encallar! Al cap d'una hora de no poder tirar ni endavant ni endarrera arribà una altra barcassa per intentar desencallar-nos, però tots els intents foren inútils. Només hi havia una sol·lució, treure pes, però això volia dir, perdre diners i el propietari no hi estava disposat, així que estigueren estirant inútilment el nostre vaixell més de 24hores, sense donar-nos cap tipus d'explicació... tot el contrari, el tracte fou inhumà i el meu sentiment d'indignació davant d'aquella situació tan poc professional on la gran majoria de passatgers, de naturalesa peruana, ja hi estaven avessats i es resignaven al fet, sense protestar, sense demanar cap tipus de sol·lució al problema! Alguns passatgers tenien la seva feina en joc, d'altres, vols encarregats.... però ningú protestava, tothom callava o xiuxiueixava en veu baixa.... finalment un grup de professors jubilats, un noi de Piura i jo vam començar a bellugar fils... portàvem 24 hores allí parats i vèiem que no hi havia cap intenció per part de ningú de solventar el problema, i aquí, reclamar, no pots reclamar enlloc... el mateix propietari em va dir que si allò no m'agradava podia baixar del vaixell... així que vam trucar a la marina portuària i als mitjans de comunicació per explicar la situació en què ens trobàvem.... només 6 dels més de 100 passatgers no ens vam voler conformar amb la situació i tot i la nostra indignació no ens vam voler resignar i vam voler fer-ho públic, tot i sabent que les nostres paraules probablement se les emportaria el vent... tanmateix, no sabem si foren les nostres paraules a la ràdio o la intervenció de la marina portuària, que al cap de dues hores de fer les nostres petites gestions va arribar un altre vaixell per on hi traspassaren part de la càrrega que portàvem... més de 80 tonenales... Finalment vam reempendre la navegació... la resta dels dies foren tranquils, gaudint del trajecte... però per la meva part, indignada i resignada amb la situació i amb els peruans pel fet de no exigir els seus drets com a humans i deixar-se tractar com una mercaderia més... i jo em pregunto, per què?

...

Domingo a las 8h de la mañana subía a bordo de Eduardo VIII, un barco que me tenía que llevar a Iquitos en 3 días y dos noches. Al principio todo parecía correcto, sinembargo yo lo observaba todo un poco desconcertada por el poco control que había, aunque pensaba, en fin... esto es Perú! Así que sin darle más importancia al asunto, busqué un lugar donde poder colgar mi hamaca, pagar mi pasaje y empezar a conversar con los que serían durante 3 días mis compañeros de aventura! Después de una hora de espera los motores entraron en funcionamiento para iniciar nuestro crucero hacia Iquitos... 15 minutos duró la ventura... el río en esta época del año tiene poco caudal y el barco, por avaricia del propietario llevaba más carga de la permitida, tocando el fondo del río, así que nos quedamos atrapados! Al cabo de una hora de no poder ir ni pa lante ni pa tras, llegó otro barco para intentar sacarnos, pero todos los intentos fueron inútiles. Sólo había una solución, quitar peso, pero esto significaba perder dinero y el propietario no estaba dispuesto a eso, así que estubieron tirando inútilmente de nuestro barco más de 24horas, sin darnos ninguna explicación... al contrario, el tracto fue inhumano y mi sentimiento de indignación delante de aquella situación tan poco profesional donde la gran mayoría de pasajeros, de naturaleza peruana, ya estaban acostumbrados y se resignaban al hecho, sin protestar, sin pedir ninguna solución al problema! Algunos pasajeros tenían su trabajo en juego, otros, vuelos comprados... pero nadie protestaba, todo el mundo callaba o cuchicheaba en voz baja... finalmente un grupo de profesores jubiladors, un chico de Piura y yo empezamos a mover algunos hilos... llevábamos 24 horas allí parados y veíamos que no había ninguna intención de solucionar el problema, y aquí, reclamar, no sirve para nada... el mismo propietario me dijo que si aquello no me gustaba me podía bajar de immediato del barco... así que llamamos a la marina portuaria y a los medios de comunicación para explicar la situación en qué nos encontrábamos... solamente 6 de más de 100 pasajeros no nos quisimos conformar con aquél hecho y quisimos hacerlo público, aunque sabíamos que seguramente nuestras palabras se las llevaría el viento... sinembargo, no sabemos si fueron nuestras palabras en la radio o la intervención de la marina portuaria, que dos horas después de hacer nuestras pequeñas gestiones llegó otro barco al que traspasaron parte de la carga que llevábamos... más de 80 toneladas... Finalmente continuamos avanzando por el río... el resto de los días fueron tranquilos, saboreando el trayecto... pero por mi parte, indignada y resignada con la situación y con los peruanos por el hecho de no exigir sus derechos como humanos y dejarse tratar como una mercancía más... y yo me pregunto, porqué?